En un camp de cirerers desenaris s’assaja un híbrid entre la tradició nòrdica del cementiri-bosc i la tradició mediterrània del cementiriedifici, per situar el programa sense ferir la bellesa de l’enclau. El projecte sobreposa dos realitats i geometries que per contrast emfatitzen la seva identitat: la retícula puntejada dels cirerers i la geometria neta i abstracte dels sepulcres de formigó. En planta, l’arquitectura es comprimeix en franges estretes que cautelosament es disposen entre els cirerers. En alçat, l’arquitectura s’ajup sota del mantell de les fulles, permetent la continuïtat de les visuals i la lectura unitària de l’espai. La vialitat es
torna prat..